Conversa amb Ferran Pla

Article a ICON, El País, Abril 2026.

 

Durant el mes de Febrer de 2026 vam tenir una conversa amb Ferran Pla per a un article que va aparèixer al suplement imprès ICON del diari El País publicat aquest mes d'Abril. Com que l'article és breu i la nostra conversa va ser més extensa, he decidit compartir aquesta versió una mica més estesa, ja que crec que algunes coses interessants van quedar fora.

Vull donar les gràcies a Ferran pel seu suport i interès en el projecte de Catàleg de Fulles.

Arnau

 

 

Ferran: Com neix Catàleg de Fulles?

Arnau: El te m'interessa des de fa molts anys, i gràcies en part als fantàstics locals i el context local del te, he pogut anar descobrint la immensitat del seu món. A Àsia té moltes cares: hi ha el món elitista de la burgesia xinesa, però també la granja de te, o la teteria comunista de poble. A Barcelona tenim la sort de tenir diverses teteries i botigues de te molt destacables.

Fa uns anys vaig deixar d'agafar avions, com a part d'una postura més política. Ara, quan vaig a una residència o a qualsevol altre lloc, amb un bitllet d'interrail puc viatjar dues o tres setmanes per Europa només per terra. Aquesta manera més dilatada de viatjar em dóna l'oportunitat de parar a ciutats com París, Copenhaguen, on sigui que passi, i conèixer les seves teteries, parlar amb la gent que les freqüenta... Gràcies a això he conegut persones que porten espais, o que fan sessions de te a casa seva. És una cultura molt rica que ha inspirat Catàleg de Fulles.

 

 

Ferran: Què et diferencia d'una botiga gurmet de te?

Arnau: Catàleg de Fulles des del principi es va plantejar com un projecte artístic autogestionat. El meu desig és alliberar-lo del format de teteria clàssica o botiga de te, i obrir la pràctica del te a altres dimensions més plàstiques, tot i que també socials, i d'aquesta manera acostar-lo a d'altres contexts que desconeixen la seva dimensió. També m'interessa quelcom més conceptual: com la cultura mil·lenària del te agafa una sola planta, la camellia sinensis, i la processa de tantes maneres que aconsegueix que d'un mateix brot apareguin un munt de possibilitats, no només gustatives, olfactives i de salut, sinó tota una cultura al voltant de la relació amb aquesta. Això em porta a pensar que a nivell local hi hauria d'haver maneres de processar les nostres pròpies plantes amb aquesta mateixa lògica.

Per exemple, si agafem una ortiga, tot i que no tingui les mateixes propietats que la planta del te, em pregunto què passaria si la processem amb els nivells de coneixement que caracteritzen el nivell de processament ancestral que té el te a Àsia? Jo en sóc ignorant, però em pregunto si l'herborisme i la cultura de les plantes locals s'ha dedicat a provar diferents formes de processament com s'ha fet a la Xina. Si és així probablement ho haguem perdut. Em pregunto com seria possible experimentar amb plantes autòctones, com podríem processar-les, i sobretot, m'interessa fer-ho de manera col·lectiva, en comunitat.

 

 

 

Ferran: Podries explicar les diferències entre els principals tipus de te per a algú que no en sap res?

Arnau: És més senzill del que sembla. La planta del te sempre és la mateixa. El que varia és com creix i com es processa. Per exemple, un factor important és la terra on creix, l'altitud, o si és un arbust o un arbre.

Se li diu te verd a les fulles més joves, els brots més frescos; s'agafen verds i se solen consumir en un període curt de temps o es processen per aturar el seu procés d'oxidació. És un tipus de te que té un efecte refrescant en el nostre metabolisme.

El Puerh, per exemple, és un te fermentat que se sol envellir. De fet, la idea és que envelleixi: hi ha puerhs dels anys cinquanta i seixanta que la gent guarda i cuida com si fossin vins. A mesura que aquests envelleixen, el sabor canvia. L'efecte d'aquest tipus de te, igual que amb els tes negres, és el d'escalfar el nostre metabolisme, amb l'excepció dels Puerhs crus joves, els quals tenen un efecte refrescant en el nostre cos.

L'Oolong és un tipus de te, tradicionalment procedent de Fujian, Xina, tot i que molt estés a Taiwan. La forma de processar-lo és molt complexa, amb molts passos: assecat, oxidat enrotllat, torrat... Comprèn un espectre molt ampli, es podria dir gairebé tot allò que existeix entre un te verd i un te negre. Pot ser molt vegetal o molt torrat, i sempre molt aromàtic. Per processar-lo és necessària molt coneixement de producció, la qual sovint es transmet de generació en generació. Es pot prendre jove (més verd) o envellit, cada varietat té un efecte en el nostre metabolisme a causa de la seva oxidació.

Després tens molts altres tipus de te, que es podrien categoritzar de moltes maneres, tes negres (coneguts a Asia com te vermell o hong), blancs, grocs, etc.

Alguns dels tes del Vietnam o Tailàndia que venc vénen del que podríem anomenar un bosc de te: hi ha zones on tots els arbres són de te, i hi ha comunitats locals, a vegades indígenes que viuen allà, recullen les fulles i les processen de manera tradicional. Per exemple hi ha un tipus de te que es posa dins d'una canya de bambú i es torra, d'altres es deixen fermentar. És un món enorme.

Totes aquestes categories que coneixem a Occident –verd, negre, blanc, vermell– són en bona part una fabricació del mercat occidental per comercialitzar-lo a un públic que desconeix el producte. En el seu origen, cada poble té la seva pròpia manera de processar el te, i molts dels noms dels tes corresponen simplement al nom del lloc d'origen.

 

 

Ferran: Què és el que està més mal interpretat del te des d'una perspectiva occidental?

Arnau: Les necessitats del mercat poden distorsionar molt. Ara mateix, molta gent està bevent matcha com a substitutiu del cafè amb llet. Fa poc vaig anar al metge per problemes d'estómac i el primer que em va preguntar va ser: prens matcha al matí? Sembla ser que moltes persones l'han adoptat creient que és una alternativa saludable al cafè, i ho entenc ja que és deliciós, però en realitat pot ser intens per a alguns estómacs, sobretot en dejú, ja que quan el bevem ingerim les fulles directament.

Alguns amics japonesos em diuen que al Japó el matcha no es pren de manera quotidiana; és una cosa cerimonial que se sol consumir en ocasions especials. Però clar, ha explotat a nivell global gràcies a cadenes com Starbucks. També és interessant tenir en compte que el Japó és una illa petita: tant el Japó com la Xina consumeixen la major part del que produeixen. És com l'oli d'oliva aquí; no necessiten exportar-lo, per això per a nosaltres és car. Aquest boom del matcha ha forçat que la Xina hagi de sortir al rescat, amb tota la seva capacitat industrial.

Amb això no em refereixo a que tot el te procedent de la Xina provingui de cultius extensius, de fet, segons tinc entès i contràriament a la creença popular: el te xinès sol ser més artesanal que el japonès. La Xina té una quantitat de tradicions i maneres de processar el te que no s'acaben mai.

 

 

Ferran: T'interessa el te com a ritual o experiència artística? És alguna cosa que vulguis transmetre als consumidors de Catàleg de Fulles?

Arnau: No tant, en realitat. He vist que algunes persones, fins i tot amigues de procedència asiàtica, han integrat el te en la seva pràctica artística o musical, i em sembla interessant quan ho fan elles. Però jo tinc un conflicte amb aquest camí: tot i que el món del te m'apassiona, sento que existeix un risc d'apropiació cultural que em preocupa.

Veig un boom de comunitats procedents de diversos països no asiàtics promocionant pràctiques al voltant del te, que al meu parer s'acosten a una cultura proto-new age, però semblen més centrades en el consum de productes de luxe, i l'estatus social. Molt sovint la cultura del te es representa d'aquesta manera a través de les xarxes socials, la qual cosa em resulta problemàtica ja que fomenta un elitisme al voltant del te i no tant un acostament des de les pràctiques col·lectives o comunitàries.

D'altra banda, jo també he de gestionar el conflicte que de vegades em genera importar tant producte procedent de tan lluny, la qual tampoc és la pràctica més sostenible. Però el capitalisme ens posa en un lloc on hem de navegar les nostres contradiccions, i tot i que és important trobar un balanç, crec que no cal deixar de banda l'ètica. La meva idea per a Catàleg de Fulles és prendre el te com a punt de partida, i anar integrant d'altres coses a poc a poc.

 

 

Ferran: Com et planteges col·laborar amb el món de l'art des del projecte?

Arnau: Des del principi m'he imaginat el projecte com un espai perquè artistes visuals o músics comencin a col·laborar. L'altre dia parlava del projecte amb un escultor veterà, i em va proposar: 'Jo et faig una tetera'. Perfecte. Una altra companya escultora em va dir que vol fer unes tasses. M'agrada aquesta manera orgànica i oberta de treballar, i m'interessa la flexibilitat i espai d'experimentació que obre la unió del context artístic amb la cultura del te, el qual té tantes dimensions –performatives, materials– que em sembla un territori ric.

Però el meu desig és que la col·laboració no perdi aquesta dimensió d'hàbit quotidià, i mantingui un espai obert, que pugui arribar a un públic més ampli, i que no es tanqui a cap context concret.

 

 

Ferran: Catàleg de Fulles és un projecte artístic o un negoci?

Arnau: És un projecte artístic, i també té una dimensió política i social. Òbviament té una part comercial perquè si no no se sostindria, però per a mi la part central és l'altra, i és important que sigui així perquè ho veig com una cosa que pot evolucionar i metamorfosejar-se depenent de molts factors externs.

No m'imagino simplement exportant te tota la vida. Ho veig com un principi. El nom Catàleg de Fulles és deliberadament obert: 'fulles' en català significa fulles, però també pàgines. Els meus interessos, òbviament van més enllà del te i la idea és que des d'aquest punt de partida es puguin sumar altres coses.

 

 

Ferran: Com ha evolucionat la teva pràctica artística en els últims anys i com encaixa el te en tot això?

Arnau: Cap a 2015 vaig arribar a un bloqueig molt fort a causa de la situació de policrisi que travessa la humanitat, i des de llavors han estat molts anys de bloqueig intentant acostar-me a les pràctiques artístiques des d'un lloc que tingui sentit per a mi. Les maneres que he anat trobant són aquestes: fer coses que pugui gaudir amb més gent, anar  buscant quines són les veritables motivacions. Els exercicis estètics em poden interessar, però no són la motivació central. Compartir em motiva.

Des de 2012 coordino una plataforma d'autoedició que es diu Anòmia, amb la qual treballava amb molts artistes de fora. Va arribar un moment en què vaig entrar en crisi amb el produir un objecte rere l'altre. En aquells moments estava treballant en un projecte basat en el decreixement i em van concedir una ajuda d'investigació per donar-li la volta a Anòmia, i així vaig començar a treballar per donar-li una dimensió ecosocial, més col·lectiva. D'altra banda, em segueixen interessant els formats físics perquè considero que li donen un altre espai a l'obra, fora de les plataformes digitals, la idea es converteix en una cosa que sobreviu a l'artista. Però el problema de la sobreproducció és real: vam començar editant 500 còpies d'alguna cosa i si no seguim les lògiques que dicta el mercat, acabem amb prestatgeries plenes sense saber què fer-ne.

Ara l'esperit del projecte busca més aviat crear grups de treball, d'ajuda mútua, i accions col·lectives. Quan em conviden a fer alguna cosa expositiva, sovint el primer pensament que m'atravessa és: com puc col·lectivitzar-ho?

Amb el te vaig en aquesta mateixa direcció. És una manera d'unir-ho tot: la pràctica, la comunitat, la dimensió espiritual –que porto de manera més privada– i el polític. És com trobar un ritme i un espai que té sentit.

 

━━━━━━━━━━
Fotos: Violeta Mayoral
Segueix la feina d'en Ferran:

instagram.com/ferestec
radiorelativa.eu/resident/sirk